DADES CADASTRALS

Núm.: 08124A004000100000FI.
Superfície: 9.445 m2.
Titularitat: Privada.

DADES URBANÍSTIQUES
Pla vigent
: PGM i PE de Protecció i Millora Serralada de Marina.
Classificació: SNU (no urbanitzable).
Qualificació:
Sistema (S) Clau 7b. Equipaments comunitaris i dotacions de nova creació a nivell local.
Exp. RPUC: 1976/000477/B – 2001/001857/M.
Relació ntiva:
PGM i PE de Protecció i Millora Serralada de Marina.

CATALOGACIÓ VIGENT
Tipus de bé:
Patrimoni arquitectònic.
Classificació: Conjunts.
Altres prot.: PE Protecció i M S. de Marina 2002 (p1) PAAMiR: Església de S. Pere de Reixac i cementiri, I.RL.001. IPCIPA-27468. Fitxa IPCE: MR-1.1980.

CATALOGACIÓ PROPOSADA
Tipus de bé:
Patrimoni arquitectònic.
Classificació: Conjunts.
Categoria: BCIL.
Nivell prot.: NIvell 1. Integral.
Altres prot: Nivell 2. Conservació (casa rectoral i cementiri). Nivell 4. Ambiental. Nivell 6. AEA.

GALERIA FOTOGRÀFICA

DESCRIPCIÓ DEL BÉ
Tipologia funcional: AR Arquitectura Religiosa.
Subtipus Funcional: Església, campanar i cementiri.
Context: Conjunt arquitectònic situat en el sector nord-est del municipi, a mig vessant de la serralada de Marina, dalt d’un petit turó de 191 m d’altitud que li permet gaudir d’una amplia panoràmica de la vall del Besòs. Correspon a l’església de l’antiga parròquia de Reixac, bastida a l’alta edat mitjana. El conjunt és aïllat, voltat de boscos d’alzines i roures, i amb una zona de reforestació controlada en el seu vessant de migjorn. S’hi arriba per una pista que neix en el quilòmetre 7 de la carretera BV-5011 que enllaça Montcada amb Badalona, o des d’una altra que ho fa del quilòmetre 8,9 de la carretera BV-5001 de Sant Adrià del Besòs a La Roca del Vallès.
Conjunt/elements: Conjunt arquitectònic format per l’església, torre campanar, cementiri i creu de terme.
L’ESGLÉSIA
Tot i ser d’origen medieval, l’església de Sant Pere ha sofert dos grans incendis al llarg de la seva història, el 1652 i el 1936, els quals van provocar restauracions gairebé integrals de la seva estructura, cosa que fa difícil de diferenciar les seves etapes constructives i distingir les parts originals de les reformades sinó és amb un profund estudi històric constructiu, documental i arqueològic. La planta actual de l’església consta de dues naus paral·leles, capçades per un absis cadascuna, i orientades de llevant a ponent.
La coberta és de dues vessants, de teula àrab, i presenta una imbricació amb maó massís girat a 45 graus.
La nau més gran és coberta amb volta de canó moderna i està capçada per un absis rectangular, obra del segle XII, on es troba l’altar dedicat a sant Pere. En aquesta nau principal s’obre la porta d’entrada, d’arc de mig punt de dovelles mitjanes, de pedra sorrenca, amb una senzilla motllura.
La nau nord o lateral està unida a la principal per dos arcs desiguals rebaixats, que foraden el mur de càrrega. La coberta és de bigues de fusta inclinades, tot i que conserva els arcs de quart de cercle que suportaven la volta. És capçada per un absis de planta molt modificada, del qual s’ha dit que podria ser ultrapassat, cobert per una cúpula amb nerviacions gòtiques. Tot i que sovint s’ha considerat aquesta nau com originària del segle X, encara no hi ha consens entre els historiadors per determinar quina de les dues és la més antiga.
Entre els dos absis s’obria antigament una porta, avui recuperada després d’haver estat tapiada molt de temps. Tres finestres, algunes actualment tapiades, il·luminen l’interior de la nau; els absis tenen, més o menys centrada, una finestra cada un de doble esqueixada i arc de mig punt.
Adossada al campanar, i amb entrada per la nau, es va construir al segle XVII la capella de la Mare de Déu del Roser, destruïda el 1936, on es va situar el sepulcre d’Alamanda de Reixac, datat el 1344, del qual encara podem apreciar restes d’alabastre en el mur exterior de la torre.
Exteriorment, els murs presenten uns paraments llisos sense cap mena de decoració.
L’aparell és poc uniforme com a conseqüència de les diferents restauracions i en general està format per pedres petites poc treballades, disposades en fileres no gaire regulars.
Només l’absis de la nau de tramuntana presenta exteriorment una ornamentació que consisteix en dues lesenes.
L’església compta amb imatges i elements litúrgics destacables, com l’anomenada Mare de Déu de Reixac, talla de fusta policromada d’influències castellanes datada entre els segles XII i XIII; una creu processional gòtica del segle XIV; la Mare de Déu del Roser, del segle XVII, que presidia l’altar barroc del Roser (desaparegut l’any 1936); i una imatge de sant Pere, obra en marbre de Joan Rebull i Torroja (1899-1981). Dues taules del retaule gòtic de Sant Pere del segle XV, obra de Rafael Vergós, es conserven al Museu Diocesà de l’Arquebisbat de Barcelona, on van ser traslladades entre 1916 i 1926. De la resta de taules que configuraven el retaule, tres s’han perdut i una es troba en una col·lecció privada de Gante.
CAMPANAR
Adossada a la nau principal hi ha la torre del campanar, la planta baixa del qual és utilitzada actualment com a sagristia. El primer pis és quadrangular (5’55 x 5’55 m.) i s’ha datat del segle XI o XII, tot i que és apreciable una orientació diferent en les primeres fileres de parament, cosa que ens indica una construcció anterior. La part superior de la torre es transforma en octogonal, amb quatre obertures en arc de mig punt, coronat per unes fines cornises, producte de la reforma del segle XVII. En la façana de migdia hi ha un preciós rellotge de sol esgrafiat amb la data de 1946.
CEMENTIRI
El cementiri és situat a la banda de llevant. Està delimitat per blocs de nínxols de quatre pisos d’alçada. Cal destacar una reixa de ferro forjat amb la data de 1868 i una tomba aïllada, que en la capçalera té una pedra fissurada i una creu de pedra molt treballada.
ANTIGA CASA RECTORAL
Dels edificis annexos, on viu la Comunitat de Sant Pere de Reixac, cal destacar la casa rectoral, amb un portal de dovelles mitjanes i una petita finestra amb arc conopial gòtic, suportat per impostes.
CREU DE TERME
En un turonet pròxim a l’església, davant la plaça de l’Aplec, hi ha una creu de terme. De basament esglaonat, amb base, fust i capitell octogonal, coronada per una creu de secció també octogonal, on hi ha, en relleu, una representació de Crist Majestat crucificat a ponent, i les claus de Sant Pere encerclades per la llegenda “Sant Pere de Reixac 1949” a llevant.
Ús actual
: Lloc de culte catòlic , cementiri, comunitat religiosa i fita cultural.
Ús original/altres:
Lloc de culte catòlic i cementiri.
Estat de conservació: Bo; Es fa manteniment i està vetllat per una comunitat religiosa.
Entorn de protecció: El Pla General Metropolità defineix els terrenys on és bastit el conjunt de l’església de Sant Pere de Reixac, casa rectoral i cementiri com a sòl forestal poblat d’espècies arbòries o arbustives, el qual es considera necessari preservar en la seva totalitat pel seu valor forestal i paisatgístic, així com ecològic i mediambiental.
Situació de risc: Risc d’incendi; Per estar envoltat de boscos de la serralada de Marina.

ÀMBITS DE PROTECCIÓ I OBJECTE

Elements: Església, campanar, casa rectoral, cementiri i creu de terme
Exterior: Volum general, coberta (forma i material), façanes (formalització, obertures, textura i rellotge de sol), pati (porxada i restes enterrades)
Interior: estructura funcional general i imatgeria
Entorn de protecció:
Assenyalat als plànols de protecció. Franja de 50 metres del perímetre actual. Es considera l’entorn com a àrea d’expectativa arqueològica i s’inclou dins d’aquesta franja assentaments alt medievals ocupats per la vegetació. Manteniment de la riquesa forestal de l’entorn per a garantir la preservació del seu valor mediambiental i paisatgístic.
Valor històric:
Església documentada ja l’any 992, amb ampliacions al segle XI. Antiga parròquia medieval. Ha donat part del nom al municipi
Valor arqueològic i paleontològic: Localitzada en el primer nucli de poblament de Reixac, documentat al segle X. El temple ha patit diferents ampliacions i restauracions al llarg dels segles
Valor arquitectònic/tipològic/artístic: Església de dues naus que presenta una barreja d’estils i elements arquitectònics ben conservats. A més a més, és l’únic edifici d’estil romànic conservat a Montcada i Reixac
Valor sociocultural i etnològic: Centre de culte molt arrelat en la població. Ha esdevingut lloc d’aplecs folklòrics i festius de tota mena
Valor natural/ambiental/paisatgístic: L’església i el seu campanar constitueixen una fita visual de primer ordre. Emplaçament enmig de boscos en una zona d’alt valor ecològic

REGULACIÓ DE LES INTERVENCIONS

Tipus d’intervenció: Restauració. No es permet la modificació.
Usos permesos: Admesos en planejament vigent.
Gestió: Incoar expedient per a la declaració de BCIL. Adequar l’entorn amb una urbanització acurada que permeti protegir el monument i donar servei als visitants. Cal adequar la vegetació per mantenir les vistes del conjunt des de Montcada.

INFORMACIÓ COMPLEMENTÀRIA

Informació històrica:
SEGLES X-XV.
Església bastida al llarg del segle X pels pagesos que habitaven les valls interiors de la serralada de Marina, segurament damunt d’alguna construcció d’època més antiga. És documentada per primer cop l’any 976 en les afrontacions d’una escriptura de venda de terres al monestir de Sant Cugat. L’any 992 un document ja fa esment de l’existència de l’altar de sant Joan Baptista, de forta devoció per part dels habitants de l’indret.
Segons que es llegeix en alguns testaments de l’època, l’any 1022 l’església era propietària d’un llibre de registre i el 1036 un pagès anomenat Ramon va fer donació de dos mancusos destinats a finançar els treballs “in opera” que s’estaven realitzant en aquells. Acabades les obres, el temple va ser consagrat pel bisbe Guislabert de Barcelona, l’any 1048, el qual va fixar-ne els límits parroquials.
L’arribada del feudalisme (segona meitat del segle XI) va convertir l’església i totes les seves rendes en feudatària dels senyors de Montcada i dels seus representants en el districte (els anomenats senyors de Reixac: Bernat Adalbert de Reixac i els seus successors). Tot i que la vinculació de l’església de Sant Pere de Reixac amb el Capítol de la Catedral de Barcelona és prou manifesta abans del segle XII, hi ha exemples de la gestió del patrimoni de la parròquia per part de la Seu de Barcelona. El 1171, per exemple, Guillem de Tarroja, bisbe de Barcelona, la cedeixi a la Canònica de la ciutat, passant a dependre del Patronat del Capítol de la Catedral fins al segle XVI.
El 1309 es va fundar un títol beneficial pel canonge de la Seu damunt l’altar de Sant Joan, l’església fins a la Guerra Civil (1936-1939). El 1379 es funda un nou títol beneficial sota l’advocació de Santa Maria, presentat per Pere Riera, hostaler de la pobla nova de Montcada.
SEGLES XVI-XVIII
L’any 1581, el Papa Gregori XIII va unir Sant Pere de Reixac al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, perdent així la seva independència eclesiàstica, situació que es va mantenir fins al 1772, quan el rei Carles III va dotar-la d’una Vicaria perpetua servida per clergat, desvinculant-la així del monestir de Sant Jeroni. Cent anys més tard, el 1876, Sant Pere era annexada a la parròquia de Santa Engràcia de Montcada, una condició que ha perdurat fins als nostres dies.
En el context de la Guerra dels Segadors, l’església va ser cremada l’any 1652 pels terços del Comte-Duc d’Olivares. Pocs anys després, es van dur a terme les obres de reforma i decoració seguint els nous gustos de l’Edat Moderna: es va construir el campanar, octogonal en la seva part superior, i una capella de la Mare de Déu del Roser. El 1663 es va obrir una porta que comunicava els dos absis i es van bastir un conjunt d’altars barrocs. La restauració va finalitzar l’any 1676.
SEGLE XX
En esclatar la Guerra Civil de 1936 -1939, es cala foc a l’edifici, destruint-se tots els altars barrocs. Uns anys abans s’havia retirat del temple el retaule de Sant Pere (dues taules del conjunt de sis, que presidia l’altar major, obra de Rafael Vergós, segona meitat del segle XV), avui al Museu Diocesà de Barcelona. L’any 1946 l’església es va obrir de nou al culte, i les restauracions realitzades pel SCCM de la Diputació de Barcelona i dirigides per Jeroni Martorell (1951) i Camil Pallàs (1963 i 1969), es van centrar sobretot en retornar al temple la seva antiga configuració romànica, a partir de la supressió dels afegits del segle XVII.
L’any 1974 naixia l’Associació d’Amics de Reixac, la qual va intervenir de manera decisiva en l’evolució de l’entorn del conjunt, amb la creació i retolació de la plaça de l’Aplec (esplanada situada davant el temple), enjardinament de l’entorn i repoblació forestal dels vessants del turó. L’any 1977 s’iniciaven les celebracions dels Aplecs de Reixac, organitzats per l’Agrupament Sardanista de Montcada i Reixac, una cita anual del món sardanista que es va mantenir fins al 1988, quan la gran afluència de participants va desaconsellar la seva celebració per raons de seguretat.
El 8 de desembre de 1984 es va dur a terme la cerimònia d’acolliment de la imatge romànica (transició S. XII al XIII) cedida per una veïna del poble.
El 26 de juny de 1992, en commemoració del mil·lenari de la primera referència directa al temple (any 992), l’Associació d’Amics de Reixac va promoure la il·luminació monumental del temple, el qual per la seva situació de privilegi sobre la vall del Besos, és visible de nit des de molts racons de la comarca.

Bibliografia:

  • AADD, 1983, Montcada 1900/1925 primer quart de segle. Pag. 33 i 110.
  • AADD, 1990, Montcada 1926/1950 segon quart de segle. Pag. de la 108 a la 112. AADD, 1990, Arquitectura de Barcelona. Col·legi d’Arquitectes de Catalunya AADD, 1991, Catalunya Romànica. Vol. XVIII.
  • ALCÁZAR, J., 1988: L’origen de Montcada i Reixac. Fundació Cultural Montcada. ALCÁZAR, J.; DURAN, P.; HUNTINGFORD, E., 1992: El poblament de Reixac als segles X i XI. Premi d’Investigació de Montcada i Reixac.
  • ALCÁZAR, J.; GORINA, JL.; LACUESTA, R., 2001: Evolució urbana de Montcada i Reixac. Ajuntament de Montcada i Reixac.
  • GAVÍN, J. M., 1989: Inventari d’esglésies. Vol. 22 Valles Occidental.
  • HUMET, E., 1996: Sant Pere de Reixac, Associació d’Amics de Reixac.
  • JUNYENT, E., 1983: L’arquitectura religiosa abans del Romànic. Abadia de Montserrat. LACUESTA, R., 2000: Restauració monumental a Catalunya. Segles XIX i XX. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona.
  • SALAMERO, M.A.; SALAMERO, N., 1991: Els carrers de Montcada i Reixac. Ajuntament de Montcada i Reixac
  • VALL I RIMBLAS, R., 1983: El Romànic del Vallès.

Documentació

  • Arxiu Fundació Cultural Montcada: Arxiu Fotografic, Sant Pere de Reixac. FITXA I.P.C.E. MR – 1. 1980.

Actuacions finca: De l’any 1951 hi ha un projecte de restauració per construir un coronament al campanar i reformar l’escala d’accés al temple, obra de Jeroni Martorell, arquitecte director de l’SCCM de la Diputació de Barcelona, i un any més tard (1952), es va construir l’escala d’accés a la terrassa exterior i es va cobrir de pedra llisa el presbiteri.
L’any 1969 les obres de restauració foren dirigides per l’arquitecte director de l’SCCM Camil Pallàs, i van consistir en actuacions parcials en els murs de l’església. D’altra banda, sembla que el rector de la parròquia ja havia fet alguns treballs de restauració a l’església des de l’any 1963, també dirigits per Pallàs.
L’any 1977 s’inicia l’ampliació del cementiri que en diferents etapes quintuplicarà els existents fins a llavors.
Anys més tard, el 1982 i 1988, es va retirar el guix, es van netejar les parets de pedra del presbiteri i es va restaurar el campanar, que presentava esquerdes.

UBICACIÓ