DADES CADASTRALS

Núm.: 2233701DF3923C0001UA
Titularitat: Privada

DADES URBANÍSTIQUES
Pla vigent
: PGM 1976. MP PGM d’actuacions compensatòries 2018.
Classificació: SUC (urbà consolidat).
Qualificació:
Sistemes (S) Clau 7a. Equipaments comunitaris i dotacions Actuals.
Exp. RPUC: 1976/000477/B.
Relació ntiva:  
PGM i MP PGM AC 2018.

CATALOGACIÓ VIGENT
Tipus de bé: Patrimoni arquitectònic.
Classificació: Edificis.
Altres prot.: IPAAMiR: Església Parroquial de Santa Engràcia de Montcada, I.RL.002.1999. IPCI-PA 27457.

CATALOGACIÓ PROPOSADA
Tipus de bé: Patrimoni arquitectònic
Classificació: Edificis
Categoria: BCIL
Nivell prot.: Nivell 2. Conservació

GALERIA FOTOGRÀFICA

DESCRIPCIÓ DEL BÉ

Tipus funcional: AR Arquitectura Religiosa.
Subtipus funcional: Església.
Estil i època: Època contemporània. Segle XX.
Cronologia: Origen 1378. Ampliacions segles XV i XVI. Restauració 1730-1790. Ampliació 1888-1930. Reconstrucció 1941-1959.
Autor/promotor:
Mestre Marti Dies (altar Major, 1544). Esteve Mauri, mestre de cases (capella del Roser, 1587). Pere Gili mestre de cases (capella, 1629). Enric Sagnier (ampliació 1884-1882). Joan Baptista Serra (1927-1930 i 1942-1952).
Parcel·la: Conforma cantonada.
Context: L’església parroquial de Santa Engràcia de Montcada és un edifici situat en l’extrem nord de plaça de l’església. Pel seu vèrtex nord-oest està tocant amb l’edifici de la Rectoria.  Té una orientació estricta est-oest, amb la façana principal orientada a llevant, sobre l’extrem nord de la plaça.
Elements: Església parroquial dedicada a Santa Engràcia, amb un campanar que s’aixeca per damunt de la façana principal. Té una nau central  amb absis i dues naus laterals més baixes, que permeten la il·luminació mitjançant vitralls. La nau central està separada de les laterals per cinc columnes amb capitell, de secció circular, que suporten arcs de mig punt. Al final de la nau lateral dreta, hi ha la capella del Santíssim amb pintures de Joan Capella de 1959. Els estucs interiors de l’absis són de F. Labarta (1955) i les tres escultures, d’en F. Juventeny. En la part posterior a l’absis hi ha uns locals parroquials i la sagristia, que comunica amb el despatx parroquial. El sostre és pla, amb jàsseres de formigó i biguetes que formen un enteixinat. La coberta de la nau principal és a dues vessants de teula àrab i les laterals d’una sola.
El campanar de planta quadrada està situat a sobre de l’entrada. Es esvelt, sobresortint les quatre pilastres de les cantonades rematades amb una creu. En cada cara hi ha una gelosia vertical amb vidres de colors rematada amb el rellotge i tres arcades on hi ha les campanes. Finalitza amb un remat de dos nivells, també de planta quadrada i una creu. Recorda el de l’església de Raincy d’Auguste Perret (1923).
La façana principal té l’accés amb l’arquivolta de mig punt i dos òculs. El mur perimetral consta d’un sòcol de pedra poligonal rematat per una cornisa, un parament llis i una barana massissa amb dues cornises que remarquen el volum cúbic de les naus.
Ús actual: Lloc de culte catòlic.
Ús original / altres: Lloc de culte catòlic i cementiri.
Estat de conservació: Bo.
Façanes/Coberta: Es detecten despreniments de l’arrebossat en el campanar.
Entorn protecció: Plaça de l’església i edificacions dels carrers Ripoll i Domènec Fins, amb façana al lateral i posterior de l’església.

ÀMBITS DE PROTECCIÓ I OBJECTE

Elements: Església i campanar.
Exterior: Volum general, coberta (forma i material), façanes (formalització, obertures i textura), campanar (elements de coronament i rellotges)
Interior: Estructura funcional general, ornamentació interior (pintures i estucs), imatges escultòriques existents.
Entorn de protecció: Plaça de l’Església. Edificis de la plaça. Construccions dels carrers Ripoll i Domènec Fins que tenen façana al lateral i posterior de l’església.

REGULACIÓ DE LES INTERVENCIONS

Tipus d’intervenció: Preservació del paisatge / Conservació.
Gestió: Cal una intervenció forestal intensa, repoblació del sotabosc, sanejament del torrent i consolidar-lo com a parc públic.

RAONS PER A LA CATALOGACIÓ

Valor històric: Temple projectat l’any 1948 per l’arquitecte Joan B. de Serra que substituïa a un d’anterior iniciat per l’arquitecte Enric Sagnier (1887) i acabat pel mateix Serra el 1927, que va ser enderrocat com a conseqüència de la Guerra Civil (1936-1939).
Valor arqueològic i paleontològic: Al tractar-se d’un temple d’origen medieval amb cementiri annex, pot presentar restes d’antigues construccions i enterraments.
Valor urbanístic: Situat des del segle XIV davant l’antic camí ral de Barcelona a Franca, avui carrer Major, forma part del primitiu entramat urbà de Montcada. Tanca la placa de l’Església amb la seva façana de migjorn i defineix el tracat del carrer Ripoll.
Valor arquitectònic/tipològic/artístic: Barreja de llenguatges historicistes (neobizantí, neoromànic) amb una arquitectura moderna. Destaca el campanar, que constitueix una fita urbana per a la població, tant per la seva esveltesa com per l’impacte que provoca la seva arquitectura eclèctica.
Valor sociocultural i etnològic: Indret de culte i de trobada del municipi.

REGULACIÓ DE LES INTERVENCIONS

Tipus d’intervenció: Restauració.
Regulació: No es permet la modificació; Restitució dels pinacles mutilats del segon tram.
Façanes/coberta:
Realitzar un estudi cromàtic de la façana per a restituir els color originals.
Estructura/interior: Adequació i millora de les instal·lacions interiors.
Usos permesos: Admesos en planejament vigent.

INFORMACIÓ  COMPLEMENTÀRIA

Informació històrica: L’antiga església de Santa Engràcia de Montcada, documentada per primer cop l’any 1007, va néixer en un lloc no identificat de la vora del Besos, a tocar d’una zona d’assentaments alt-medievals. Apareix documentada com a parròquia des de principi del segle XI amb un territori sobre el qual exercia la seva jurisdicció.
Al llarg dels segles XIII i XIV el poblament de Montcada es va anar aplegant a l’entorn del camí comtal de Barcelona, molt a prop del turó de Montcada i del riu Ripoll. En aquest indret (anomenat com a Pobla Nova) es fundaren hostals, molins i petits grups de cases que modificaren la disposició de l’hàbitat en el territori i deixaren l’església de Santa Engràcia aïllada a la vora del Besòs.
Aquesta situació de marginalitat sumada a les continues avingudes del riu, va fer que el 1381 el bisbe de Barcelona, a instancies del rector, jurats i prohoms de la vila, autoritzés el seu trasllat a la petita capella que l’hostaler Pere Riera havia fundat tres anys abans sota l’advocació de Sant Antoni i Sant Llorenç en la Pobla Nova de Montcada (indret ocupat per l’actual centre urbà), disposant que des d’aquell moment s’anomenés parroquial de Santa Engràcia.
Al llarg dels segle XV i XVI va patir noves ampliacions: El 4 d’abril de 1544, el Mestre Martí Dies va rebre set ducats d’or per la imatge de Santa Engràcia que va fer per l’altar major, i el 1587 es va signar un contracte entre Joan Torres, obrer, Pere Cuyàs, clavari, i Esteve Mauri, mestre de cases per la construcció de la capella del Roser, la qual, al llarg dels segles XVI i XVII, va ser utilitzada per moltes famílies del poble com a lloc d’enterrament dins del temple. El cementiri era situat a migjorn de l’església, entre aquesta i la placa, i no va ser fins a principis del segle XIX que es va traslladar al seu emplacament actual.
Com a conseqüència dels esdeveniments bèl·lics que assolaren Catalunya al llarg dels segles XVII i XVIII (Guerra dels Segadors i Guerra de Successió), per la seva situació estratègica damunt el camí ral i per ser pas obligat per accedir a Barcelona des de tramuntana, l’església de la vila de Montcada va patir importants desperfectes en la seva estructura, amenaçant fins i tot d’esfondrar-se. Les obres de restauració s’iniciaren a partir del primer terç del segle XVIII. En primer lloc, es va adaptar el camí d’accés a l’església  per tal de facilitar l’arribada de carros carregats amb pedra, i el 1748 culminaven unes primeres actuacions en l’estructura i interiors (es van utilitzar 90 quilos de calc per a les parets). El 1753 s’adquiria una campana nova per 20 lliures i el 1755 es bene”a la nova capella de la Mare de Déu del Roser. El 1790 s’acabava el nou altar, el qual va costar 110 lliures.
Per la seva banda, l’altar major de la parròquia procedia del convent de Sant Francesc de Barcelona, el qual fou comprat l’any 1822. Durant tot aquest període, l’entrada a l’església es feia per una porta situada en la base del campanar, la qual mitjançant cinc graons accedia a la placa. Segons sembla, sobre la llinda de dita porta hi havia esculpit un crani i dos fèmurs en creu. L’any 1859 es va obrir una nova porta en front de l’altar major que donava sortida al carrer Barcelona, suprimint-se l’antic accés.
L’any 1624 la parròquia de Santa Engràcia de Montcada va perdre la seva independència eclesiàstica, passant a ser sufragània de la de Sant Iscle i Santa Victoria de les Feixes (situades en el terme municipal de Cerdanyola). Aquesta condició va prolongar-se fins al 1868.
Com a conseqüència de l’augment demogràfic que va experimentar el poble al llarg del segle XIX amb l’arribada de famílies benestants de Barcelona que practicaven l’estiueig, es va posar de manifest la necessitat de disposar d’un temple de majors dimensions de l’existent, el qual era petit, vell i amb una patologia d’humitats important ja que la nau era situada a 0,80 m per sota del nivell del carrer. Per a aconseguir-ho es va crear una Junta gestora que el 20 d’octubre de 1882 sol·licitava a l’Ajuntament el permís per a començar els treballs d’ampliació. El més de juny de 1884 l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia (1858 – títol 1872-1931) va presentar plànols de la nova església. El 14 d’abril de 1886   s’acordava el tancament d’un carreró anomenat Bordes i la cessió dels terrenys a l’església. A canvi, la parròquia cedia els edificis utilitzats com a presó i escorxador (situats molt a prop del temple) perquè l’Ajuntament hi pogués obrir un nou carrer que enllacaria el carrer Ripoll amb el carrer de Barcelona.
El mateix Sagnier va modificar el seu projecte i el 1887 va presentar un projecte nou, més ambiciós que l’anterior, el qual va ser acceptat per la Junta d’Obres i immediatament es van iniciar els treballs, que es van perllongar fins el 1900, any en que s’atura per manca de diners. Els treballs s’havien iniciat per la nau de la nova parròquia situada darrere de  l’antiga Santa Engràcia, a la qual s’accedia des de la placa per unes escales situades en el mateix de l’indret on actualment hi ha la rectoria.
Fins als anys vint no es van reprendre els treballs, però no de la ma de Sagnier, que havia abandonat el projecte per desavinences amb el bisbat, que havia permès l’enderrocament de la capella de la Mare de Déu del Turó (situada al cim del turó de Montcada) per l’empresa cimentera Asland; sinó dirigits per l’arquitecte municipal Joan Baptista de Serra (1888 – títol 1914). El 1927 presenta un nou projecte, que va ser acceptat pel bisbat, que seguia l’esquema habitual del neogòtic català, i era centrat per un campanar que tenia vuit cares i coronament piramidal. Durant uns dos anys van conviure els dos campanars (el de l’església antiga i el nou). En les despeses de construcció del nou temple, en el cost de les campanes i en la instal·lació d’un rellotge de quatre cares (el mecanisme del qual encara es conservava en l’interior de l’edifici de l’Ajuntament) van participar un bon nombre de vilatans així com també alguns estiuejants de renom, com Josep Vilaseca, propietari de         l’Hotel Colón de Barcelona, i fundador del Café Restaurant Colón de Montcada (que més tard s’esdevindrà l’Associació Benéfico-Instructiva).
El nou campanar fou acabat l’any 1930 i s’enderroca, amb tota l’església, mesos més tard de ser cremada el juliol de 1936.
Tot i que es conserven els plànols d’un projecte de reconstrucció de la nau i la façana, en un estil neoromànic i amb el campanar lateral, datats l’any 1942, no fou fins al 1948 quan es van iniciar les tasques de reconstrucció, seguint de nou un projecte del mateix Serra. L’1 de gener de 1950 es va acabar la fabrica, iniciant-se, així, el culte religiós, i, seguidament, es van aixecar les parets exteriors i el campanar amb un llenguatge formal pròxim al racionalisme.
L’altar del Sagrat Cor es va inaugurar l’agost de 1954 i el setembre l’altar de la Puríssima. El 1959 van finalitzar les obres de l’atri i es va inaugurar el baptisteri.

Bibliografia:

  • AADD (1983), Montcada 1900/1925 primer quart de segle. Fundació Cultural Montcada AADD (1990). Montcada 1926/1950 segon quart de segle. Fundació Cultural Montcada.
  • ALCAZAR, J. (1998): L’origen de Montcada i Reixac. Fundació Cultural Montcada.
  • ALCÁZAR, J.; LACUESTA, R.; GORINA, J.L. (2001): Evolució urbana de Montcada i Reixac, Regidoria de Cultura, Ajuntament de Montcada i Reixac.
  • BACARDIT, J.; RAMOS, R. (2010): La Mare de Déu del… ciment?. Fundació Cultural Montcada

Documentació

  • AM: Plànol projecte escales (Sagnier 1888).
  • AM: Urbanisme: Santa Engràcia (Expedient d’ampliació 1888).
  • Arxiu Fundació: Santa Engracia (recull fotografic 1900-1958).
  • Arxiu Fundació: Divers. segles XIV-XX.
  • GAVÍN, J. M. (1989): Inventari d’esglésies. Vol. 22 Vallès Occidental.

UBICACIÓ